53. (una feineta, i ens en tornem)

Deessa al camió






–Ens hem barallat amb el xicot i m’ha fotuda fora el cotxe

ara em cal tornar a casa caminant carretera amunt

és una carretera pobra, camperola (com se’n diu, rural)

s’enfila entre magres bosquets d’arbres escarransits

sovint mig enfonsats en aiguamorts

no hi ha gens de trànsit, el vespre és gris



de sobte un camió

el veig de lluny i és molt perillós

va tot armat de ferros i duu un remolc també armat de ferros

que balla d’un cantó a l’altre de la carretera

amb la fúria d’un fuet titànic



no sé ara a quin cantó de carretera anar a raure

el remolc com la cua ferotge i eriçada d’un animalot antediluvià

et podria doncs esclafar

tant a l’un cantó com a l’altre



m’esquitll cap a la dreta i llavors cap a l’esquerra

plena d’angoixa, sense acabar de decidir on m’hauria d’entaforar

abans el mateix camió no m’envestís

o el remolc no m’enviés a dida



al capdavall, totalment esfereïda

em llenç daltabaix, de cap a un sot que em surt avinent a la vora



amb gran terrabastall el camió s’atura a la meua alçada



en aturar-se el brogit del motor, sent de baix estant unes riallades clares

davalla del camió la femella qui el menava

és una dona paradigmàtica

és una deessa colossal

una estàtua qui es belluga clàssicament i qui ara s’esclafeix doncs

en veure’m aclofada i llorda al sot



–Por, migpet? Amb por no es va enlloc! – em diu, i m’ofereix la mà

perquè pugui deseixir-me del clot estret que anguniosament m’engavanya



–Puja amb mi – em diu

–No puc; tornava a la Vila Grossa

–Ara mateix hi vaig jo

descarreg només una petita tossa aquí mateix, i som-hi; au



vora d’ella m’hi trob aitan bé

és com una guerrera dels temps mitològics

formosíssima, fortíssima, mortífera



–Com et dius?

–Dolceta... Dolça

–Dolça... i m’hi jug que la teua sangueta és vi dolç – m’acarona

alhora les cuixes amb ungles esmolades

i pens que si fóra gata em posava ara mateix a parrupar

car m’hi estic aitan bé, tan protegida

els garfis de les seues ungles com àncores de seguretat

i bleix, apaivagada, com ara de bell nou dolçament bressolada

per qualque celestial gloriosa heroïna

dels meus somnis més casts de verge sentimental



i el pet que avia és com ara un tro potent

i se’n riu, i vull imitar-la i em surt un petet molt tímid, i em diu

–Peta’t tan fort com calgui

al món no s’hi va de migpet

amb por no vas enlloc; peta’t, riu-te’n

soroll rai, trenca el que calgui

envia als collons tot el que et faci nosa!



i se m’escapa a cient algun petet més ardidet i me’n ric de valent

car mai com avui no m’he banyat en tanta de benaurança

ni he tastada tanta de llibertat

i fins doncs gos enfonsar el cap rialler entre els seus pits fenomenals i tot

i hi sóc, com dic, tan feliç mentre menem aquella fera metàl·lica

carretera envant, i aitan esbojarradament i sorollosa com podem

el rabiüt remolc alhora tolent i arranant a tort i a dret

arbrots animalots signes



tot d’una la deessa frena enmig d’enlloc

–Ja hi som, la Dolça; una feineta i ens en tornem



davalla del camió, s’atraça poderosament cap al remolc

i cada cop més horroritzada veig què fa ni què s’empesca



d’un caixot amarrat al remolc en treu dos farcells humans

són dos homes lligats de mans i de peus, i emmordassats

els duu penjats un a cada mà com si dugués dos catxaps de no re



–Vine, que els sebollirem

gairebé caic del marxapeu

em tremolen les cames mentre li vaig darrere

els farcells (aquelles dos homenots empaquetats) es debaten maleïdament



–Els duc vius, perquè tot i que puden de merda del cagats que van

encara puden menys que no si fossin ja morts

i la seua rialla esclata i retruny pels boscs desolats



els ulls de por de dos ostatges m’encomanen la por

i, marejadota, em vaig endarrerint

i la colossal beutat es tomba i em repta

–Amb por no es va enlloc, migpet!

i m’etziba, la formidable, formidable empenta

i entre panteixos i ais reprimits

assoleixc tanmateix de mantindre-me-li prop



s’atura a un clap

descarrega d’espetec els dos homes o gegantines larves allí mateix

(llurs embalums inquiets impotents d’anar enlloc)

amb una pala de tall esmolat que duia fins ara sota un braç

en un tres i no res forada el terra del clap pedregós i sec

n’escapça les rels com si fossin només nervis enfebrats d’una terra retuda



i ara sense cap mena de pausa ni cerimònia

com si encara enfonsés el ferro a la terra

amb el tall esmolat de la mateixa pala

comença de fer bocins un dels dos enfarcellats



li talla les cames si fa no fa a l’alçada dels genolls

els braços si fa no fa a l’alçada dels colzes

llavors el coll



rodola el cap horroritzat



–Són més fàcils de colgar quan els tens fets a peces, migpet!

m’ho diu rient amb dents qui relluen gloriosament



no gens cansada, comença ara de fer bocins l’altre home

i jo ja no puc més, me’n vaig corrents



me’n vaig, corrent, lluny d’aquell malson

tan lluny com puc



–Migpet, et perdràs!

els riallosos mots de l’heroica deessa em retopen pel cervell

com si amb la veu m’hi llencés boles negres de goma densa



he trobada una barracota perduda al bosc

sembla habitada; truc a la porta

em surt, mandrós, un home gran, petitó i nerviüt, burleta

–Ei, la minyona, quina carota; quin llop més lleig no has vist!

–Truqueu de seguida a la policia, si sou servit!

Hi ha una boja al bosc qui assassina humans!

–Una boja, oi? Entra, entra, que hi trucarem



ca seua put tota a podrit

–A la cuina hi deu haver conyac – m’hi atraça amb el gest

i, tantost m’hi faig, ell despenja l’aparell –Policia! Correu-hi, correu

sóc el del Mas d’en Fosc; per la vora s’hi foten terribles crims

que astorarien els més bemparits i tot!



a la cuina la pudor de podrit encara és pitjor

no hi trob enlloc cap estomacal

ni al rebostet escrostonat



beuré d’una ampolla de vi agre que hi ha a la lleixa, ecs!



per la finestrella o l’espirall del rebostet

hi veig fer cap l’escultural camionera



s’adreça a pas de guerrera a una bordeta o canfelip molt desmanegat

en treu, penjats de cada braç, dos altre homes

lligats de mans i de peus, i emmordassats



amb la pala de tall esmolat fa un clot a terra

no gaire lluny del rònec canfelip



esfereïdament me’n vull tornar

mes unes mans de ferro m’amorren a la finestreta

el Fosc, l’home podrit, em té collada

i ara m’endinya cul amunt el seu vit roent, quin mal!



quin mal mentre em viola l’home podrit

i fora, la bestial divina beutat desmembra els seus ostatges

esparverats i muts

i ara tapa i atapeïx el clot i el Fosc se m’ha escorregut al recte

i ara jo potser volia respirar

i veig la deessa marcial qui treu dos cossos més del canfelip tremolós



quants d’ostatges desesperats no hi deu tindre amuntegats

afetgegats; n’hi deu tindre milers!



trinxa amb tanta de facilitat

i amb tanta de destresa de traça de gràcia

trinxa i trinxa

trinxa, a reguitzells, humans



els trinxa per a millor encabir-los a cada sot angoixant i estret

i alhora el Fosc torna a burxar amunt, entre la sang i la merda

del meu adolorit budellet d’avall

el meu trau d’arrere

aquell clotet jussà fins ara tan estretet i primmirat

i ara bojament botxinejat

potser ja aitan ample i adotzenat, complagut, com l’altre



–No! No! – anava a cridar

mes la mà podrida del Fosc no m’ho permet



–Sobretot no l’ofenguessis; ella no permet que ningú l’ofengui

aquells qui avui sebolleix l’ofengueren ahir

i ella els tol la vida els tol la dignitat els tol la individualitat

els tol cada sentit

els tol d’empertostemps el mateix record

car ningú mai no els trobarà ni sencers ni a bocins ni els identificarà

en barreja els bocinets i hi llença un dissolvent perquè es fonguin

en un aixarop molt repel·lent



tragits d’orxegada em sacsen irresistibles

tret que el Fosc amb el seu alè podrit a cau d’orella em teixeix

amb filets d’esperança una cenyida mortalla que em refresca l’esperit

–Tanmateix no et capfiquis, que ara mateix farà cap la bòfia



i és cert, sentim trucs a la porta de la barraca

–Fosc! Fosc! Policia!

mes, oh desil·lusió, immediatament les clares rialles de la guerrera

es barregen amb les fètides del Fosc

qui ha pretès d’anar a obrir “els agents”



escruixida i alhora tot d’una resolta

m’he feta doncs forta dins el rebost

he falcades ambdues portes

o la porta i el ventall de la finestreta

l’una amb un tallador massís de tallar-hi carn

l’altra amb un tamboret

i jo sóc enmig fent força amb els peus contra el tallador

contra el tamboret amb les mans

i m’haurien doncs d’esclafar abans no reeixissin de treure-m’hi



fora, incessants, les rialles es perllonguen indefinidament

i jo fent força

fent força, fent força perquè la meua gàbia sigui prou hermètica



fins que...



sirenes de vehicle policial

la bòfia salvadora!



trucs ferms ara, i fermes veus d’home

–Policia! Obriu!



ah que contenta no estic

alliberada al capdavall!



sóc jo qui ha corregut a obri-los



els dos ben plantats agents em diuen què tinc



–Doncs... – i començ d’explicar-los-ho... quan...



quan el tercer dels policies també entra a la barraca

hi fa cap fent xanxa, molt bonhomiosament

–Aquest trist darrer mendraig, tanmateix, renoi, la sentoreta

hom en diria avantsala del paradís

les flaires celestials, vull dir!



i tots tres amb bon humor se’n riuen – àdhuc m’hi afegiria

tret que ara la veig, el tercer (la tercera) dels policies



un neguit pregon m’acull

una angúnia m’ennuega

un nerviosisme em trasbalsa



la tercera agent...

s’assembla talment a la guerrera del camió!

hom en diria bessones!



ja no estic segura de re

m’interroguen, bona gent

i per comptes he començat a quequejar esmeperdudament



els bòfies no saben què escriure

em guaiten esverats –Què...? Què...?



musclejant se’n tornen cap a fora i em lleixen soleta amb la dona



em diu, somrient cruelment –Por, migpet?

Amb por no es va enlloc



m’engrapa pel bescoll

m’aixeca com si li sóc farcellet de palla; a l’altra mà ja hi duu la pala



fora finestra, els tres mascles fan l’orni

els pseudoagents i el Fosc potser cacen bolets fosforescents

per a la minestra de la nit



ara que sortirem pararan compte a tombar-se-li si fa no fa reverents

no voldran pas ofendre-la



es veu que tothom qui li tomba l’esquena l’ofèn.