l'ilerget qui abuixint ensinistra els huracans

Era pel carrer i vaig veure-hi una senyoreta de bon veure i encar de millor heure i li vaig dir: I'm feeling celery! (És que mentalment havia traduït 'appy per api, pobrissó.) Em va guaitar com si era un boig perillós, la capdecony. (Mes què hauries fet tu, n'Indíbil, cas que fores estat femella i un paio carallot com tu se t'atansava de trascantó i t'etzibava qualque bestiada així...?) (Tens raó, en Mandoni. Em fotia aital llambrec que era com un tret entre els ulls d'orba ans crua obsidiana!)

les nostres obres mestres, vós

  • http://archive.org/details/@cr_morell/
  • 20230905

    Els qui pensem en català.






    [Els qui pensem en català.]


    (Bons catalans com les serps ens lleixem
    Sempre guiar per la llengua.

    Si la llengua ens ho diu
    Segurament ho endevinàvem.)

    «Els qui pensem en català existim
    En un món prohibit
    Condemnat al silenci.

    Per això si mai ens exprimim
    La nostra llengua de serp
    Esdevé de foc.

    Una llengua de foc
    Que encén els perversos mons permesos
    Els quals ells mateixos
    Inflamats de ràbia
    Alimenten les flames
    Fins que esdevenen cendra



    (...)


    [Eclipsi.]


    En una munió de mons lluents
    El nostre és opac
    Tan lluny del centre del Sol
    Que al capdavall serà el darrer a cremar-se.


    ////







    [Those that think in Catalan do exist.]


    Those that think in Catalan do exist
    In a forbidden world
    Condemned to silence.

    Thus if we happen ever to talk
    Our serpent tongue
    Turns into flame.

    A fury of a flaming tongue
    That starts fires on each of the perverted permitted worlds.

    Worlds then so enraged
    That they themselves feed and fan the flames
    Until they manage to have themselves
    Turned to ashes.

    There are so many shining worlds
    Where ours is just opaque
    Eclipsed and so far from the Sun’s bloody center
    That is bound at the end to be
    The last one
    The last one of them all
    Also burned to cinders.


    ////



    20221012

    12 finals




    58. (Mos escrits abortius se’n torca la fufa.)


    N’embaumava la Taula:
    Tuf molt greu de Parruf
    d’eixancada Barjaula.

    Li dèiem amb Rebuf
    que potser se’l tanqués
    amb Draps Taps o Papers.

    (Amb Agror s’estarrufa
    m’escarnufa amb la Llufa:
    mos Escrits abortius
    molt agressiva atzufa.

    I amb Ganyots despectius
    prou se’n torca la Fufa
    .)


    ):::(







    59. (Eixint finalment de l’escenari.)


    De vertígens presos tots els rellotges,
    Les dones m’esguardaven des llurs llotges:
    Eren totes beutats; no n’hi havien de lletges:
    Badaven llurs cames com les heretges.

    Sota les faldilles nues llurs natges
    Els ulls llunàtics et prenen d’ostatges.
    Dalt l’escenari ja no saps on pitges:
    No hi porten tapaconys ni tampoc mitges.

    Els traus et llagrimegen negres sutges,
    Se t’escrosten a la pell les llimutges.

    Per fi t’asseus com s’asseuen els fetges;
    Creus endevinar que corren els patges
    A collir ton cos fent anar politges.

    Ets mort suspès qui ja no re no sotges:
    Ni conys ni culs; ja no t’empaiten jutges.


    ):::(








    60. (No em cal pujar al cel si inútilment ja hi soc.)


    Soc l’astrònom qui guaita només cels
    Sempre diferents sempre en moviment.
    De nits solells evasius de volcans efusius
    De jorns estranys enginys volàtils i d’altres pterodàctils.

    Des que precoç embriac de gelea
    Amb zel sobrehumà m’enfilava a la tartana
    I pujava al turó més alzinat per a ull nu
    Viatjar a l’orbe rodó argentat com un espill

    Atret irremissiblement per l’eròtica
    Dimensió de l’antisèptica imatge manifesta
    I ja ho crec que no pas gens de l’autèntica
    Viroladament celada imatge de putrefacció canviant

    Em transportava ferm al firmament
    Recer poètic per als més sardònics
    Sense il·lusions antropocèntriques
    Estorts doncs de les escanyadores convencions.

    Mai no m’he volgut sinó objecte astronòmic
    Qui fora tan boig? Qui mai es voldria home?
    Putrefacció diferida? Extinció molt lleugerament diferida?
    Falòrnies! Putrefacció incessant inestroncable!

    Entre els estels qui creben i es formen
    Al rerefons del canemàs o costellam de l’impermanent paisatge
    Retruny encar per horitzons i òrbites
    El darrer udol de dolor i pànic de tribus i infectades necròpolis.


    ):::(








    61. (Viure en l’angúnia per a perir llibert.)


    Per espirals inconsútils de prepòstera teranyina
    On rauen els enderrocs remots de tot el viscut
    En cursius esglais darrer declivi avall
    Amb les facultats que declinen ruïnosament
    Ajornaries debades amb exabruptes trepitjats
    El sumptuós abís d’on t’has d’estavellar
    Fins al massa farcit cementiri on unànimes
    Deploren enfitats el maleït sojorn
    Els qui daus llençats de dalt el penya-segat
    Encar es cerquen entre claus i anells perduts
    I conquilles i còdols i derelictes i esquelets
    Nàufrags de l’adés mai pus en clima ulcerat
    Per a conèixer-ne quin nombre no els tocava.

    Activitat inútil com inútil no fou l’ascensió.

    T’havia calgut ardu sobrar molt difícilment
    Els embats del mortífer vertigen per a atènyer el cim
    I definitivament comprendre en astoradora anagnòrisi
    La irresoluble absurditat de tot plegat.

    Recorda la por al darrer tenebrós desert revolt
    De l’assalt de tant de boig arreu qui recula emfàtic
    Als primitius impulsos dels més remots ahirs
    Ahirs on tot a la pell hi és podrimener
    I purulència de paràsit i brià
    I de nafra i llúpia, i d’infecta butllofa.

    Dissolt finalment el terrabastall darrer
    Folla puerilitat d’una tempesta ambigua
    També tu rere la conflagració de les rels
    Pels colgats tresors als llots enganxifosos
    Hi escorcollaves no pas sedec de vanes troballes
    Com ara de joiells ni de lluents metalls
    Ans d’escrits de pergamins fins ara secrets
    Dels molt solemnes mes gens perspicaços oracles
    De la trista antigor qui eixelada trontollava.

    Descendires titubant i l’alleujament no arribà
    Fins que la inclinació no et portà a l’indret segur
    D’on abans no partires i ara romàs anònim
    A la perifèria de l’ordinària festa cruel
    On pretenen els irreflexius d’esplaiar-se
    Pretenies mimètic tu mateix avesat al caos
    D’escaient mesclar-t’hi i que així s’escolés l’anguniada estona
    Abans admirat no et toqués nombre aleatori
    Que se t’obrís l’abís on andròmina ordinària
    Tu qui no insinuares oradura sinó molt lleugerament
    (I d’ací que t’estalviessin) així mateix no hi tombessis
    Objecte balder que l’estavellament llavors totalment xemicava.


    ):::(








    62.(Amb claus implausibles se’ns baden opercles.)


    Tots els qui ens morim/ Ens veiem incòlumes
    Sobrevivents pòstums/ En amples paisatges
    I això ens apaivaga/ Entre dolors crítics.

    Pertot on fem cap/ Amb claus implausibles
    Se’ns baden opercles/ D’estances hermètiques
    Amb nits sense fi/ D’escenes pretèrites.

    Ombres fantasmals/ Lívides hi petgen
    Visatges afables/ Sense peus ni mans.


    ):::(








    63. (Com salvavides als papers t’arrapes.)


    Sol i enganyat, i encar mig despullat
    Em veig sovint amargament llegint
    Toms kurds, nipons o asteques a orques biblioteques
    Eixint-ne fosc, pels tolls m’adreç vers el bosc
    D’alts edificis: Fonts tots de greus desficis:
    Grans hospitals, estacions fatals.

    A les cruïlles bancs i xeringuilles
    On autos s’estavellen i bòfies et crivellen.

    I dic: Com tornaré? Qui en troba el bon carrer?
    La pluja de la nit t’enxampa gens vestit
    Perdies el vehicle i prou algun ventricle.

    De la salut la cèdula duus en fossa gens crèdula
    No t’han robats papers que no han trobats.
    Almenys enguany ets l’estrany qui hi pertany.


    ):::(








    64. (Et matarà el boig ganivet sobtat.)


    Salt el taulell i desendoll l’alarma
    Vaig regirant els mals de tants i tants
    Tota mena de cucs — helmints i festucaris
    Malparits — els fotien passar calvaris.

    Nyaps a betzef amb noms recargolats
    És clar iatrogènics i nosocomials.

    Cap rancuniosa histèria — cascun dels criminals
    Succintament absolts — (i proscrits els salvats).

    Robant-la a l’hospital — la cèdula sanitària
    Pels carrers plens de tolls i d’homes crus
    Enlloc el vehicle — situació precària
    Entre lladres malignes — l’errar aspre i confús.

    Lúgubre enfora en pluja de so monosil·làbic
    Cops d’ulls arreu estràbics — ans no et mari el xi ràbic.


    ):::(








    65. (Esguardant ça enrere de parts ignotes l’horitzó.)


    Contemplava en silenci com la pedra es transformava
    En planta i la planta en animal i l’animal en pedra
    I em demanava en què m’havia transformat
    I em vaig mirar al mirall. I no hi era. No hi era.

    Abscòs. Subtilitzat pel focs fatus d’un glaç encès
    M'havia transformat en ànima en pena.

    Ànima en pena enfonsada en l’enyor
    Dels llargs silents quiets amples espais
    On transformada en primitiva pedra
    Casacuna de les xàldigues evocades
    A la seua codolenca pell es transformava
    En llambrant entusiàstica idea.


    ):::(








    66. (Un homenàs.)


    Se n’era un homenàs qui a cal barber perdia el nas
    I son nas (qui era tot un senyor nas)
    Se n’anava en bicicleta.

    Romania ara l’homenàs sense nas
    I cercava arreu son senyor nas.

    Era un nas nassut, impressionant i boterut.
    Àdhuc el nas del senyor nas de l’homenàs era un nas que era tot un senyor nas.

    Un nas extraordinari que al cap del nas li creix un cap:
    Cap cap com el cap d’aquell nas
    Ni cap nas amb un nas com el nas d’aquell cap!

    Mentrestant l’homenàs encar cercava el seu nas
    I el nas de l’homenàs força infructuosament en cercava el seu, de nas.

    Que què cercava el nas del nas de l’homenàs?
    Home, no cercava re.
    Ho havia trobat tot, i ho trobava tot força divertit:
    Era tot un senyor nas volador.

    Sos oronells eren ales (ales de nas)
    I el nas del nas de l’homenàs s’enfilava al capdamunt dels arbres més alts.

    Lla dalt se’n reia fortament dels fútils cercadors de nas
    Ço és, se’n reia de l’homenàs sense nas i del nas de l’homenàs
    Encar cercant pel món cascú son nas.

    El trobaran? Tu què creus?

    Tornarà mai la pau a la terra? Amb cada nas a ca seua?


    ):::(








    67. (D’un dia qualsevol on feia de pastisser.)


    Hom es deixondeix dejorn
    I baixa a ficar el pa al forn
    I adés aguaita el retorn
    Dels clients qui prenen torn.

    Pel carrer hi passen els bous
    O s’hi esbalcen fort les pluges
    I a la botiga les truges
    S’hi fiquen a comprar ous.

    I ara ve la vella Pura
    Qui ens diu mentre fora trona
    Que s’ha morta una altra dona:
    Una altra fosca veïna
    Qui menjava confitura
    Sense pa ni margarina.

    «—Serà que déu la punia
    Per tanta golofreria.

    És un déu qui mai no oblida
    Botxí amb la destral ardida
    Que tothom tramet a dida



    ):::(








    68. (Un violí de Cremona
    O tota tela no ha sinó una estona
    .)


    L’antiquari Casimir
    Em vol vendre un violí
    M’he quedat com una mona:
    Un violí de Cremona.

    «—Val menys que buidar un limfoma»
    Encar em diu fent-se el fi
    L’antiquari Casimir.

    «—Sàpigues però mesquí
    Que és violí maleït:
    El toques catorze mil
    Vegades i ja has perit.

    «És com qui es toca massa el pirulí
    Al divan de l’iwan
    (I ai el khatib l’hi pesca!)

    «Se n’hauria d’haver estat d’espolsar’s la flesca
    Fins que la dona no li fes la llesca.

    «La dona sempre de pecat l’esca
    (I ell espiant-la amb ull opalí
    Com ella va fotent pels descosits:
    Ultrasol·licitada hurí).»

    «—Catorze mil — em dic astut
    el tocaré tretze mil i ningú para al taüt!

    «Tretze mil vegades Casimir
    Anirem a Barcelona
    A tocar-hi el violí
    I no hi atrapem cap limfoma
    Ni de dona cap verí.

    Car tot i que hi hem fetes ballar les dones
    Cada diumenge al dematí
    no ens tocàvem pas el pirulí
    Sinó cada lunedì
    Cada martedì
    Cada mercoledì
    Cada giovedì
    I cada venerdì.

    Dissabte descansàvem divins
    I els diumenges als dematins
    Els tocàvem els violins
    I les dones hi són afins
    Nero nas
    Nero nas
    I s’hi grataven lo pelut cabàs.

    «—Tens el cabàs ple de puces
    Quan les calces t’arregusses
    I a tothom qui bada li n’empapusses


    «—Sabeu què Casimir?
    Ja d’ençà del primordial ooze
    Vull dir l’original merder
    És sota les rodes d’un autobús
    O altrament fet malbé
    On ens vol no gens balbuç
    L’ineluctable destí.

    «Així que fem això
    Ara us ho dic:
    Que us el compri en Dominic
    O en Valentí (o com es digui el sòmines
    De la Pell de Xagrí).

    «O us penseu que re no n’aprenguí
    Dels llibres que em tocà llegir?»


    ):::(








    i 69. (Volcans de por, fugir-ne fas.)


    Els cràters conyencs de les estuprades
    Pels abruptes cantons encar lactescents
    Erupcions suspectes que si no t’esglaien
    Et repel·leixen tot somorgollant-te en tristors.

    Voldries, sense púguer-hi, eixugar allò
    Torcar tanta de dolenteria marcada al cos
    Delir-la toldre-la tondre-la extingir-la
    Esborrar-ne la negror com en cul de cassola al foc.

    Mes hi salten espurnes que cremen els ulls
    Pirotècnia salvatge que et vol eixorbat
    Agafa’t als mànecs i fuig a batre el blat
    Ets mula amical i no vols ball de bastons.

    La pols de l’era t’hi rabeges avesadament
    Veus rebullir-hi espiadimonis, te’n rius a forfollons.


    ):::(





    20220715

    57. el jorn dels colibrís



    El parpelleig al cresp de l’estanyol

    El parpelleig al cresp de l’estanyol
    Em duu a la memòria l’estranya avinentesa
    Del jorn dels colibrís devora el rierol
    Qui xuclen a monardes plenes de flor encesa.

    I s’escaigué llavors que amb avidesa
    La guerra s’estengués al bell cor bosquerol.
    S’hi esfullen els arbres s’hi esclofolla el pinyol
    I els contrincants són molt lluny de l’entesa.

    Quina por que no fos sols l’inici del foc!
    Et venien pels ulls els becs dels colibrís
    I enmig del rierol el caiman de l’ull groc
    Se’t llença vers les cames per a dur-te a l’abís

    D’una gola golafre que no evites
    Sinó perquè ocell alat de cop levites.


    dins l'opuscle pus:

    amunt i avall, sóc n'

    La meva foto
    Lleida, Països Catalans
    qui, esllomat sovint de tant haver plegats moixernons, alzinois, gírgoles i pollancrons, nogensmenys malda encar.